Canciones
El meu poble Alcoi
(
Ovidi Montllor)Té costeres i ponts,
música de telers;
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.
Allí fan ser un riu
aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira
del fum brut sense ales.
Eiximeneres trauen
en prova de treball
d'un poble que l'ofeguen
i que no mataran:
el meu poble Alcoi.
Poble d'història d'homes
que han volgut llibertat;
poble tossut i obert,
carrancs, clavillat.
Com un gall matiner
canta i alça la cresta,
com si el seu horitzó
fóra fora finestra.
Hi ha també un raconet
que només el sé jo,
ple de flors a l'estiu,
ple de flors a l'hivern.
El meu poble Alcoi.
Allí hi ha un campanar
que en guerra el van tombar
i que després l'han fet
calcat com era abans.
Per vergonya de tots
i beneït pel clero;
la vergonya de fer-te
anar al teu enterro.
I encara té una font
roja i fresca tostemps;
com ella dóna vida
la primavera mou
al meu poble Alcoi.
Allí fan unes festes
que a molts els dura un any
i que altres les esperen
sense pensar en el sant.
Són moros i cristians
que el cafè els fa germans;
sempre perden els moros
i guanyen els cristians.
Tants amos, tants obrers,
tan dolç i tan amarg;
ballen colors de festa
amb músiques i focs
al meu poble Alcoi.
Amb un Cantó Pinyó,
lloc de cita amb tothom;
amb el Barranc del Cinc
com dos braços oberts.
Allí hi ha una glorieta
que ensenyen als infants
i que els dóna cabuda
quan s'han cansat d'anar;
i els té fins que se'n van
al món millor que ens diuen;
rient pels qui li vénen,
plorant pels qui se'n van
va coneixent-t'ho tot
el meu poble Alcoi.
Cançó de les balances
Lletra i Música : Josep Mª Carandell
Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
Terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia les comptava.
La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
perquè de comptar en sabia,
però amor, no li'n quedava,
cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.
Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se.
I va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:
- Quan vindrà el dia que l'home
valgui més que pous i cases,
més que les terres més bones,
més que les plantes i els arbres?
Quan vindrà el dia que l'home
no se'l pese amb
les balances?
El rei, que va sentir el noi,
el va fer agafar i, amb ràbia,
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.
Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes,
rient i plorant la canten.
La fàbrica Paulac
.Lletra i Música : Josep Mª Carandell
He llegit aquesta tarda
que la fàbrica Paulac,
ha tancat les seves portes,
i ha fet crac!
El diari diu que el pobre
fabricant s'ha arruinat,
i ha hagut de marxar a Suïssa,
amoïnat.
Si la fàbrica no dóna,
diu que no ens hem d'esverar,
que ja hi ha qui se n'ocupa
del que es fa.
Una banca se la queda
per vendre i especular.
Hi hagi fàbrica o finança,
tant se val.
Dels obrers que hi treballaven,
el diari no n'ha parlat.
Són a l'estació de França,
m'han contat.
Si Senyor
.Lletra : Ovidi Montllor
Música : C. Boldori, Y. Belmonte
Si senyor!
Que si senyor!
Si senyor!
Te la raó, senyor!
Si senyor!
Diguim, senyor!
Ben cert, senyor!
Tot un senyor!
Si senyor!
Vostè és senyor!
Molt bé, senyor!
Quin senyor!
Mane'm, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Si senyor!
Re-si senyor!
Recontra-si senyor!
No es preocupe, senyor!
Vosté és un senyor!
No em fa mal el senyor!
Endevant, senyor!
Visca el senyor!
Vostè és l'amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Si senyor!
Está content, senyor?
Puc marxar, ja, senyor?
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Gràcies, senyor!
Als pares amb tota la impotencia
.Lletra : Ovidi Montllor
Música : Victor Ammann
Una caseta prop d'una riera.
Amb un petit hortet.
Dues cabretes, cinc arbres,
quatre gallines,
flors, i un sou petit per a viure.
Un poc de força al cos,
i al seu costat la dona,
la companya de sempre,
la mare dels seus fills,
la font d'aigua amorosa,
la que li omple el llit,
i el cor, i els ulls
de vida.
Poqueta cosa és el que demana
l'home que tant conec
i sa companya,
després d'anys i més anys
deixant la vida
sense passar factura,
sense cap mida.
Lluitant en temps de guerra.
Preparant-nos un món
preciós i sense odis.
Treballant sense repós.
Humilliats i vençuts.
Malalts de cos i d'ànima.
Esperant els seus fills.
O dels néts.
O quan siga.
Poqueta cosa és...
I es moriran sense ella.
L'hortet, el rierol...
Quina vida més bestia!.
Homenatge a Teresa
.Veu, Lletra i Música : Ovidi Montllor
Guitarra : Ovidi Montllor
Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l'ultim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat ens instruíem
al seu voltant.
Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d'antomia.
Ella ens va dir d'on veníem.
I que els reis de l'Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.
Ens parlava de l'amor
com la cosa més preciosa
i bonica.
Sense pecats.
Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D'això ella era
la que més sabia.
Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.
Vas ser la riota dels grans,
i la mestra més volguda.
dels infants.
Ara de gran comprenc
Tot el que per TU sent
i et llence un homenatge
als quatre vents.
Com un record d'infantesa
sempre et recordaré, Teresa,
ballant el vals.
Els amants
.La carn vol carn
Ausiàs March
Lletra : Vicent Andrés i Estellés
Música : Popular Valenciana
"NO hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brus i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a Vàlencia dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."
Assaig de cantic en el temple
.Lletra : Salvador Espriu
Música : Ovidi Montllor
Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
Aleshores a la congragació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
aixì l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,
Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aqui fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Les meves vacances
.Lletra : Ovidi Montllor
Música : Ovidi Montllor i Toti Soler
Tot ben senzill i ben alegre.
Em creureu mort. Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre que tant m'estime,
se'n vindra amb mi. Jo sol de negre!
Beveu conyac, i vi i caçalla.
I si m'arriba el pressupost
beveu bon "wisky".
Ràpidament, em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia per als amics,
amb una capsa de cartó,
fiqueu la pols d'un servidor,
i el millor llibre de poemes
d'aquell poeta que creieu.
Es per anar passant l'estona
amablement.
I al mateix temps, aprendre, viure,
conèixer coses i mes coses
per a la propera cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi, que és el meu poble
I allà on comença el "Barranc del Cinc",
prop d'un "romer", al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també del rierol.
Així a les nits, amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també de fomentar
els berenars a la muntanya.
Aixì per fi, s'aproparan
al romaní dolces xicones.
I despistant, com qui no vol,
alçaré els ulls i entrant pel peus
arribarè fins al seu cor.
Res d'adéus ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres cançonetes.
Potser d'entrada us estranyeu,
bé pel físic o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre Maragall,
també crec jo amb la resurecció,
de la carn.
Seré més jove i tornaré a estimar
a cada instant. Ai les xiquetes!
Ai les donetes! Ai quines joies!
I si per cas, jo no crec pas,
encara dura la vida dura,
doncs altre colp de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors, no em moriré.
FARÉ VACANCES.
La samarreta
.Lletra i Música: Ovidi Montllor
Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d'una cortina vella
Una samarreta em feren: vermella.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contra-corrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara
porta el cap topant a terra.
D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut eixir al carrer.
Ni treballar al meu ofici: fer de ferrer.
He hagut de, en el camp, guanyar jornals.
Així la gent ja no em veia.
Jo treballava amb la corbella.
I dins de tots aquells mals,
sé treballar ambdues coses:
amb el martell i la corbella.
Gairebé no comprenc perquè la gent,
quan em veia pel carrer em cridava: progressista!
Jo crec que tot això era
promogut pel seu "despiste".
Potser d'altres en aquestes circumstàncies,
ja haguessin canviat de samarreta.
Però jo, que m'hi trobo molt bé amb ella.
Perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que mai no se'm faça vella.
Crònica d'un temps
.Lletra : Ovidi Montllor
Música : Juan Soriano
Sense plors, ni sospirs.
Sense tristor als ulls.
Sense paraules buides.
Sense morir de pena.
Amb el cos d'una peça.
Amb el cor al seu ritme.
Amb el cap al seu lloc.
Amb els ulls relaxats.
Sense cap alegria.
Sense massa tristor.
Amb la sang al seu grau.
Amb el fetge normal.
Sense moltes més coses.
Amb muntanyes de coses.
Amb un sol pensament,
aumb un sol pensament,
mirava com llençaven la terra
sobre d'ell.
Una mort sense accident,
sense cap malatia
sense anys i més anys,
sense cap covardia.
Amb un poquet de plom
que va entrar per l'esquena.
Un vell despertador que sonava
a les sis de cada dia nou,
avui, ha sonat encara.
I ella ha palpat el buit del llit,
tan gran, de casa, i ha dit:
Alça't. Ja es l'hora.
Hi ha un cartell a una obra.
La tinta és tendra i negra:
"Se admite personal".
Tot explota pel cap o per la pota
.Lletra i Música : Ovidi Montllor
Ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.
Les molles volen al vent.
Diuen: Si no et donen, pren.
No és de lladres dir: Amén.
Quan la suor del que fem,
no l'eixuga el que rebem.
Mullant d'or al qui ens la pren.
Es qüestió de saber clar
fins quan hem de treballar.
Pel sou que ens fan guanyar.
Llavors ja podrem jutjar
el que vol dir explotar.
Conscients de l'explotació,
no hi haurà més solució
que aprofitar l'ocasió.
I alló que es diu, amb passió.
Fer valer nostra raó,
perquè...
ja no ens alimenten molles.
Ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent.
La nostra és força creixent.
Les molles volen al vent.
La fera ferotge
.Lletra i Música : Ovidi Montllor
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps".
Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se'n vaja a la platja,
a la torre o als hotels.
L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algun torment.
Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.
Tremolant i mig mort:
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'n menjaré.
-I doncs, per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen
la volen atacar,
la fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot i me l'estoven.
I emprenyats per la feina,
a la gàbia me la tornen.
Per ordre de l'Alcalde
es fa saber tothom
que la fera ferotge
ja no ens treurà la son.
I gràcies a la força
no ha passat res de nou,
tot és normal i "maco"
i el poble resta en pau.
Gola seca
.Lletra i Música : Ovidi Montllor
Tu dius que gris,
i aquell marró,
i de seguida
ja t'han canviat
de pis.
No cal dubtar,
que no és parlant,
sinó amb gaiato,
que tot anirà
canviant.
O juguem tots
o estripem
la baralla.
Boig el que calla,
o a l'ull té palla.
I passe a dir,
altra cosa
que em fa patir.
Acabe ja,
però em queden
més coses a dins.
Els banyetes
.Lletra i Música: Ovidi Montllor
A l'escola vaig a aprendre
a mai no fer pactes amb "ningun" dimoni.
Són una raça dolenta
que prometen molt i mai no solten res.
Són lladres.
Saben que tenen poder
i amb ell, el fer i desfer
els resulta molt fàcil.
Volen convèncer el món
que el seu regne és millor,
i així poder tenir més forces.
El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per a ells treure'n profit.
S'apareixen en mil formes,
gasten mil paraules
per veure si et guanyen.
Ens prometen millor vida
plaer sense mida,
llibertat... pansida. Punyetes !
Diuen que volen salvar-nos,
per, així, apartar-nos del recte camí.
I aquells que els hi fan cas,
per quatre sous de res
s'embruten bé les mans. Indignes !
El dominiés molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per a ells treure'n profit.
De dimonis és ple el món,
que gasten amb tothom
el parlamentarisme.
No es treu res enraonant,
ni tampoc esperant.
Mai res no et donaran. En saben !
Arma't amb un bon garrot,
una espasa o un roc,
o alló primer que trobis.
I per l'ànima salvar,
quan et vulguin parlar,
no et facis esperar: Trompada !
Els dimonis que us dic
no són pas vells i antics.
Ric, ric, ric, ric, ric, ric,...
No vull dir noms.
No, no diré noms.
Ell
.Lletra i Música : Ovidi Montllor
Amb pas senzill,
gasta el terra i sabates
que paga ell.
Còmode o no,
gasta autobús a dojo,
que paga ell.
Amb gran esforç,
gasta el seu cos vuit hores,
que paga ell.
Amb desesperació,
s'entrompa amb vi,
de vegades,
que paga ell.
Amb gran plaer,
fa l'amor amb la dona
que estima ell
-o potser no l'estima-
llavors ja podem dir:
Que paga ell.
Li paguen el cervell,
li paguen la paraula,
fins això, ves quin cas!,
no ho cobra ell.
Qui són, doncs,
els qui cobren
tot el que és d'ell?
Ni això no sap.
I ho paga ell.
¿Te gustaría aprender sus canciones?
1
2