Opinión

Poeta originalísimo y fácil versificador le llama D. Rafael Ferrer y Biné, y fue según la opinión de D. Joaquín Serrano Cañete el poeta satírico más original de su siglo. D. Gregorio Mayáns y Ciscar dice de él que parece un Anacreonte ó un Catulo, y que el poeta de más alientos no es fácil que le iguale en dulzura.

D. Vicente Ximeno afirma que su ingenio, facilidad, erudición y agudeza le colocaron entre los primeros y más celebrados poetas de su tiempo.

El poeta Onofre Almudever le califica de doctísimo, muy elegante y digno de perpetua memoria y universal estudio.

No son solamente nuestros paisanos los que elogian grandemente á Jaime Roig.

El Padre Sarmiento, Nicolás Antonio, Vitrian, Velázquez, Bastero, Pelayo Briz, Mier, Morel Fatio y cuantos con ellos han tratado de los progresos y vicisitudes de la literatura española han reconocido su mérito sobresaliente.
 
En el año 2000, nuestro gran cantautor Raimon, musicó un trozo de 97 versos de los mas de dieciséis mil que forman el Espill, concretamente en los que se relata como el protagonista comió en Paris unos pasteles de carne humana que servían en un restaurante, y que le parecieron muy buenos aún después al saberlo. Según el autor, estaba bien cocinada.

Rebosa de gracia, sátira y despropósitos.


Espill
(Jaume Roig - Raimon)

Mes, aquell any,
un cas estrany
en lo món nou,
jorn de Ninou
s'hi esdevenc.
Jo tinguí el reng
fiu convidar
tots, a sopar
e rigolatge,
los de paratge
qui junt havíem,
allí teniem
de tots potatges;
de carns salvatges;
volateria;
pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d'hom cap de dit
hi fon trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
reconegué
que hi trobaria:
més, hi havia
un cap d'orella.
Carn de vedella
créiem menjàssem
ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit
tros mig partit.
Tots lo miram,
e arbitram
carn d'hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
filles ja grans,
era fornera
e tavernera;
dels que hi venien
allí bevien,
alguns mataven;
carn capolaven,
feien pastells,
e, dels budells,
feien salsisses
o llonganisses,
del món pus fines.
Mare i fadrines,
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven;
elles mataven
alguns vedells:
ab la carn d'ells
tot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou,
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien;
e ja l'omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e escelerades,
abominables!
Cert, los diables,
com los mataven,
crec les aidaven
e lo dimoni.
Faç testimoni
que en mengí prou:
mai carn ni brou,
perdius, gallines
ni francolines
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.
Per lo matí,
de totes tres
feren quarters;
e llur posada
fon derrocada,
e l'aplanaren,
sal hi sembraren;
e tots los cossos
tallats a trossos,
(cent n'hi comptaren)
i els soterraren
en lloc sagrat.
(2000)