CANT DELS MAULETS

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull,
polimenteu fustes i emblanquineu murs
perquè Carles d´Àustria ha jurat els Furs.
Enrameu de murta places i carrers,
abastiu de piules xavals i xiquets,
aclariu la gola amb vi i moscatell,
que no hi ha qui pare el pas dels maulets.
Vine Pilareta que et pegue un saxó,
els peixos en l´aigua i els amos al clot,
i si no l´empara el Nostre Senyor,
tallarem la cua a Felip de Borbó.
Si l´oratge es gira en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen més perill tindran.
Passeu-me la bota i seguiu tocant



TIO CANYA

En la pobla hi ha un vell
en la pobla hi ha un vell
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra,
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Tres voltes només va anar
el tio Canya a València:
primer quan va entrar en quintes
i en casar-se amb sa femella.
La tercera va jurar
de no tornar a xafar-la;
que a un home que ve del poble,
ningú fa abaixar la cara.
Set vegades va fer cua,
set vegades va fer cua,
en presentar uns papers,
per no saber expressar-se,
per no saber expressar-se,
en llengua de forasters.
Aguantà totes les burles,
les paraules agrejades,
i a la Pobla va tornar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Tio Canya tingué un fill
Tio Canya tingué un fill
que li diuen tio Canya:
porta gorra i brusa negra
porta gorra i brusa negra,
i una faixa morellana.
Bé recorda el tio Canya
quan varen portar-lo a escola
set anys, la cara ben neta,
ulls oberts, camisa nova.
Però molt més va obrir els ulls
el xiquet del tio Canya
quan va sentir aquell mestre
parlant de manera estranya.
Cada dia que passava,
Cada dia que passava
anava encollint els muscles
per por a que el senyor mestre
per por a que el senyor mestre
li fera alguna pregunta.
Aguantà càstigs i renyes
sens gosar d´obrir la boca
i la escola va odiar.
Tio Canya, tio Canya,
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou
o et farà fum la teulada.
Cròniques del carrer diuen
cròniques del carrer diuen
d´uns nets que té el tio Canya
que són metges a València
que són metges a València
professors i gent lletrada.
Quan a estiu vénen al poble,
visiten el tio Canya
i el pobre vell se´ls escolta
parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves
expliquen que el tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves
que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà
mai parlen en castellà
com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble,
sinó com la gent del poble
la llengua del tio Canya.
Reviscola, tio Canya,
amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar
Tio Canya Tio Canya
no tens les claus de ta casa:
posa-li un forrellat nou,
perquè avui tens temps encara


NO EN VOLEM CAP

No en volem cap
Que no estiga borratxo
No en volem cap
Que no estiga bufat
Volem, volem, volem
Que estiguen tots borratxos,
Volem, volem,volem
Que estiguen tots contentes.

Els cinc som de la població;
Som el més borratxos de tot Castelló,
Si mos emborratxen és per comprimís,
La nostra medicina sempre es el ví.

Som els més animals de tot el poble
I anem a ca les nòvies i no mos volen
Perquè sempre bevem vi i aiguardent,
Som –sujetos de risa- de tota la gent.

Tots junts, tots junts, tots junts
La quadrilla dels borratxos,
Tots junts, tots junts, tots junts,
La quadrilla dels bufats.


LLADRES

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.

Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.

El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l'aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.

I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.

No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.



BOLERO DE L'ALCUDIA
(Vicent Andrés Estellés - Popular valenciana)

Queia tota la lluna
sobre les sendes
mentre canten i ballen
dotze parelles.

Dotze parelles, mare,
dotze parelles
que per la nit tenien
les mans enceses.

T'estime, rosa fina,
clavell de sucre,
ulls d'una aigua profunda,
canten els muscles.

Les meus mans et prenen
igual que un cànter
coloma meua, rosa,
gesmil intacte.



L'ASGUILANDO
(Joan Timoneda - Popular valenciana)

Ai, Déu com no m'ha fet arbre
perquè no sentís dolor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d'amor!

Guanyarà, sent invisible,
lo que perd en sentiment,
perquè sent tan gran turment
que lo viure és impossible;
i així, volguera ser arbre
o altra cosa pitjor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d'amor.

En edat florida i tendra
tant lo foc d'amor me crema,
que té per estall i tema
de fer-me tornar en cendra;
molt més valguera ser arbre
per a passar tal ardor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d'amor.

Jo me sent desamada,
sens jamés fer-ne mudança;
servixc fora d'esperança;
de poder ser remediada;
convertixca'm, doncs, en arbre
sec sens profit ni verdor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d'amor.



LA NEGOCIACIÓ

A les dotze del mig dia, porta de l’ajuntament,
van fent colla els empresaris de la nit i els llocs d’ambient,
hi ha una forta discrepància sobre l’hora de tancar
entre el sindicat noctàmbul i el poder municipal.

Catorze ulleres de sol suporten la llum del dia
i al despatx del regidor, treballen l’ordre del dia.

Pugen les escales, van de dos en dos,
un municipal fa de conductor,
trenquen a l’esquerra, dret el corredor,
les portes tancades, les llums de neó.

Ja estan davant de la sala, ja estan davant del saló,
un colp rètol de bisagra obri la negociació,
una llum clara i resolta cau sobre la comissió,
una llum que posa en guàrdia catorze ulleres de sol.

Sillons de tapisseria subjecten al sindicat,
sillons situats de cara al lluminós finestral.
caps de costat i colls catxos van aolorant el parany.

Entra el regidor i les secretaries,
entra a contra llum, va amb els funcionaris,
s’emplacen de cara als pardals nocturns,
un colp de carpeta i un bon colp de puny.

Va llegint l’ordre del dia l’autoritat competent,
dona una agra benvinguda i enceta el seu parlament.

< que aquesta negociació avui s’ha de clausurar.
Que l’ajuntament diu l’hora a la que s’ha de tancar
i que si algú el posa en dubte ja se pot anar anant>.

Catorze ulleres de sol abandonen les cadires
entre brams i exclamacions i “clics” de fotografies.

Tots els funcionaris cap al regidor,
adrecen els ulls presos d’estupor,
reacciona el líder dels locals nocturns,
es trau les ulleres i s’empara els ulls.

< no te perquè el sindicat aguantar de cara el sol>.

El regidor molt astut no va tardar en respondre:

< Però si eixe es el problema, no tardarem en resoldre’l,
canviem de lloc i escoltem-ne el que eu de dir sobre el tema>.

Una gran moguda es va organitzar,
carpetes amunt i expedients avall,
soroll de cadires i alguns comentant:
<>.

No n’hi hagué acord aquell dia, i el regidor va dinar
una crema de albergina i un entrecot ben torrat.